Psicologia Compassiva

Acompanyar és una de les tasques més boniques que existeixen.
La psicoteràpia, quan es fa des del cor, pot ser una experiència transformadora —tant per a qui la rep com per a qui l’ofereix.
Tanmateix, també és una feina intensa, profunda, que ens exigeix quelcom molt valuós: la nostra presència.

Durant anys he viscut aquesta feina amb entusiasme.
Però també, com moltes de les meves companyes a Karuna, he sentit el pes del que suposa estar disponible emocionalment per a altres persones durant hores.
Sostenir amb el cos, la ment i l’ànima. Ser un sistema nerviós que calma, que conté, que guia.
I fer-ho, moltes vegades, en una societat que no està dissenyada perquè visquem regulades, connectades o sostingudes.

Al principi em frustrava no poder sostenir més de cinc sessions al dia sense acabar completament esgotada.
Em comparava. Em preguntava: «Seré jo massa sensible? Massa tova?»
Però amb el temps vaig entendre que aquesta no era una pregunta compassiva.
Avui ja no me la faig.

La pregunta que ara em guia és una altra:
Quantes sessions puc sostenir estant realment present?
Connectada amb mi, amb l’altra persona, i amb prou energia per donar el millor de mi sense perdre’m?

I la meva resposta actual és clara: quatre, potser cinc alguns dies.
I no des de la culpa, sinó des de la cura.

En el passat, per necessitat econòmica o per exigència interna, vaig forçar la meva capacitat.
Vaig sostenir més del que podia.
I en un d’aquells moments foscos, on no em sentia bé però tampoc podia aturar-me (el costat més dur de ser autònoma), vaig cometre l’error més gran de la meva carrera.
No n’hi ha hagut gaires, per sort.
Però aquell em va ensenyar una cosa molt important.

Des de la compassió, m’he perdonat.
N’he après.
I, sobretot, he entès que per cuidar bé, jo també he d’estar bé.

D’aquí neix aquesta reflexió, i també aquest projecte.
Diversificar, per a mi, és cuidar-me.
És crear espais on també pugui aportar des d’altres llocs: tallers vivencials, formacions, supervisions grupals, aquest blog.
Espais on compartir amb altres psicòlogues, on recolzar-nos, acompanyar-nos, parlar sense por del que ens fa mal i també del que ens nodreix.

Perquè no vull deixar la clínica.
Encara em sembla màgica.
Però ja no vull sostenir-ho tot sola.
Ja no vull estar només per als altres.
Ara també vull estar per a mi.
I per a nosaltres.

Gràcies per ser aquí, per llegir, per ressonar. 💛