Psicologia Compassiva

El perill de l’harakiri emocional: per què necessitem fases en psicoteràpia

De vegades, fins i tot amb les millors intencions, podem fer mal sense voler.
En psicoteràpia —especialment en casos de trauma o de molt patiment— això passa més sovint del que sembla.

Pot succeir quan, com a terapeutes, volem “treure-li” el patiment a la pacient, ajudar-la a canviar aquells patrons que la fan patir, o acompanyar-la a connectar amb el seu jo més compassiu.
I des d’aquest impuls protector, sense adonar-nos-en, pot aparèixer una part exigent o impacient… que fereix.

La pacient també sol venir amb aquesta mateixa impaciència i exigència.
Vol sentir-se millor, ràpid. Vol deixar enrere el dolor. I és completament comprensible.
Però quan alguna cosa encara no s’ha pogut mirar, quan el dolor continua sent massa intens o no està integrat (encara que hi hagi un discurs racional molt elaborat), obrir-ho de cop pot ser perillós.

Jo en dic l’harakiri emocional: una obertura prematura que desregula, que fa més mal del que sana.

Per això, en el Model de Psicoteràpia Integradora Compassiva (MPIC), comencem sempre per la Fase 1: Regulació i seguretat.
Aquí treballem per establir les bases de l’autoregulació i la coregulació, ajudem a conèixer el sistema nerviós autònom, i comencem a introduir la compassió com a via d’acompanyament.
En aquesta fase no busquem “anar al trauma”, sinó aprendre a sostenir el nivell d’activació amb què la pacient arriba: ja sigui molt malestar, dissociació o congelació.

Això és essencial per no fer mal.
I és important que la pacient ho sàpiga des de la primera sessió: forma part del setting, de generar seguretat, confiança i claredat.
Perquè si la pacient busca alguna cosa més directa i nosaltres sabem que això podria desregular-la, necessitem posar un límit des de la cura i, si cal, derivar.
No totes ens sentim còmodes —ni èticament alineades— amb intervencions que puguin trencar l’estabilitat emocional de la persona.

De vegades, si la pacient no pot avançar en aquesta fase inicial, això ens mostra que hi ha una afectació més profunda del que semblava a l’inici.
En aquests casos, pot ser necessari un treball conjunt amb psiquiatria, o valorar medicació que ajudi a regular el sistema nerviós abans de continuar.
I en alguns casos (pocs, però reals), pot ser que aquesta manera d’entendre la psicoteràpia no sigui compartida per la pacient.
Si això passa, també és un acte de compassió reconèixer-ho i derivar amb afecte i respecte.

El MPIC neix precisament per oferir un camí així: amb bases clares, fases flexibles i una manera d’acompanyar profundament respectuosa, sensible i valenta, orientada al canvi i a l’acció des de la compassió.