Psicologia Compassiva

Després de tants anys d’experiències, de dolors i alegries, de psicoteràpia, d’aprenentatges i de mirar-me de dins cap a fora, sento que conec molt bé les meves parts internes.
I, tot i així, hi ha moments en què torno a caure dins d’elles, sobretot quan alguna cosa és molt important per a mi.

Em moc entre dues parts una mica dolgudes:

• una que té por que alguna cosa surti malament, que algú en surti ferit, i que em porta a complaure, a deixar de mirar el que jo necessito;
• i una altra, més exigent i dura, que s’esforça per fer-ho tot bé, que és rígida en com s’han de fer les coses i que busca protegir-se de tot des del “hauria de”.
  Una part que s’acaba desgastant perquè li costa descansar i ser compassiva amb si mateixa.

I, per últim, estic jo.
El meu jo real, compassiu, que sap que no tinc per què complaure; que complaeixo quan vull i quan té sentit per a mi, sempre que això no em deixi a mi de banda.
El meu jo que sap que exigir-me, criticar-me i ser dura amb mi mateixa quan m’equivoco, o quan tinc por d’equivocar-me, només m’allunya de mi.

Però, sincerament, no sé si algun dia l’exigent i la complaent acabaran de marxar.
I potser tampoc cal.

El meu objectiu avui és que elles no decideixin per mi.
Que puguin ser cada vegada més compassives, més relaxades, i que aprenguin a sostenir aquesta por al rebuig, aquest patiment que totes compartim.
I que sigui el meu jo real, compassiu, qui em dirigeixi a la vida.

I mira que, amb el temps, he après molt més a fer les coses des del plaer.
A actuar quan m’inspiro i em ve de gust.
A protegir-me més quan tinc dies més pesats o em sento emocionalment més vulnerable.

Però, a mesura que avanço i vaig creant una vida que és meva —plena de coses que realment valoro—, també noto que pateixo més per si alguna cosa es trenca.
Per si m’equivoco i això suposa perdre algun vincle o algun projecte que estimo.
I és cansat.

És com si tingués por de caure… però, en realitat, m’adono que estic caient cap a mi, cap a casa meva, cap a allò que té sentit.

El canvi és inevitable, i sovint incòmode.
Però també ple de coses meravelloses que s’estan gestant en el camí.
I, encara que em costi, no puc treure’m del tot la por de perdre coses importants mentre avanço.

La dualitat és fascinant: com podem sentir emocions tan contràries dins nostre —por i confiança, desgast i inspiració— i, tot i així, totes tenir un sentit profund i necessari per al procés.

Necessito que això caigui.
Necessito revisar, desfer i deixar anar, per poder caure més cap a mi.
Que el que s’hagi de trencar, es trenqui.
I que d’aquest trencament, i del dolor que comporta, sorgeixi alguna cosa més coherent, més sana, més veritable.

Vull deixar d’intentar que tot surti bé, de voler no equivocar-me mai o de no perdre res —perquè és impossible.
Vull ser fidel a mi mateixa i seguir fent les coses des del cor, sense dubtar-me ni jutjar-me.
Vull obrir-me sense por que això em posi en perill.
Vull seguir creixent per poder ajudar també a créixer als altres.
I vull ser un lloc segur, per a mi i per a qui s’acosti.

Una reflexió que neix de la meva profunditat, de les meves llums i foscors.
Perquè fins i tot en el rol de dirigir un projecte, amb responsabilitats i decisions constants, a vegades em sento com si no pogués permetre’m aquestes parts humanes, com si ho hagués de tenir tot clar o tot fer-ho bé.

Però no.
És impossible.
Totes estem aprenent.
I jo vull seguir aprenent, equivocant-me, creixent i caient cap a mi —una i altra vegada.

I potser per això comparteixo tot això aquí, en aquest espai.
Aquest blog va néixer per parlar del Model de Psicoteràpia Integradora Compassiva, de supervisions, d’exercicis, temes psicoeducatius i de psicologia… però també del meu propi procés com a dona i com a psicòloga.
Perquè crec profundament que no existeix formar, supervisar o acompanyar sense la vulnerabilitat de qui ho fa.

No vull contribuir a la idea que la persona que tens davant és perfecta o està completament “sanada”, perquè això no és —ni serà mai— real.
L’objectiu no és viure sense por, sense reptes o sense errors.
L’objectiu és fer les coses el més alineades possible amb nosaltres mateixes, actuar des de la calma i la compassió, i construir una vida amb sentit.

Per això comparteixo aquesta reflexió tan real del meu camí:
perquè vull obrir espais on la vulnerabilitat no sigui jutjada, ni convertida en un motiu per voler ser millors versions de nosaltres mateixes constantment.
No.
Vull espais on la vulnerabilitat sigui benvinguda, acceptada i entesa com una part essencial de la nostra humanitat i de la nostra dualitat.

Caure cap a mi és això:
tornar al lloc on no necessito demostrar res,
on puc respirar i sentir que sóc suficient, fins i tot quan tinc por.
Caure cap a mi és recordar que tot el que s’esmicola obre espai per a la veritat,
i que des del centre del que sóc, tot el que floreix té sentit.