Psicologia Compassiva

Per a mi, com a psicòloga compassiva, hi ha una actitud essencial en la pràctica psicoterapèutica que, sovint, oblidem sense adonar-nos-en: ser conscients que no ho sabem tot 🫠.

La nostra feina toca matèries molt delicades: emocions, històries, traumes, esperances. Creure que la nostra hipòtesi és 100 % encertada, que l’exercici que proposem és exactament el que la persona necessita o que entenem del tot per què ha actuat d’una determinada manera pot ser un error.
I, sobretot, pot anar en contra del procés psicoterapèutic.

Humilitat com a base del vincle terapèutic

Les professionals que són conscients dels seus propis límits acostumen a ser més flexibles, més capaces d’escoltar de debò i d’adaptar-se millor a les necessitats i als ritmes de cada pacient.

Recordo que, al sortir de la carrera, (i durant força temps, tot i que em fa vergonya admetre-ho…) vaig viure una etapa en què em pensava que “ho sabia tot” o que «el que jo pensava estava suuuuper encertat» (ilusa de mi 🥲). Aquesta part una mica «narcissista» és bastant típica quan som joves; no per maldat, sinó per inseguretat i per les ganes immenses de fer-ho bé, de controlar-ho tot.

Però si no la mirem amb compassió, aquesta part ens pot tornar rígides.
Rígides amb els pacients, amb les nostres intervencions, amb el que creiem que és correcte o amb la manera com volem que les coses siguin.

I aquesta rigidesa, en una relació psicoterapèutica, sobretot amb persones que viuen dificultats vinculars, pot ser molt delicada.

Per molt que hàgim vist vint pacients amb històries semblants, això no vol dir que necessitin el mateix, que la nostra hipòtesi sigui la bona o que actuïn com ens imaginem.
Aquesta rigidesa és perillosa, perquè pot fer que deixem de veure realment el que la persona ens està dient o demanant.

Un exemple quotidià

Imagina que arriba a psicoteràpia un pacient molt exigent, racional i rígid.
Jo, des de la meva creença i passades experiències, penso que no tolerarà el mindfulness i que, probablement, deixarà de venir.

Si no en sóc conscient i no flexibilitzo aquest pensament, puc generar dos efectes:

1. No proposar-li exercicis de mindfulness, que podrien ser claus per a la seva regulació.
2. Posicionar-me més distant en el vincle, tornant-me més exigent o menys empàtica si arriba tard o anul·la una sessió.

Veiem com aquest pensament inicial pot condicionar la nostra manera d’actuar?
Pot fer que no li oferim el que realment necessita i que el lloc segur que hauria de ser la teràpia es vegi alterat.

I tot, potser, per experiències prèvies amb altres pacients semblants que van abandonar el procés.

Però cada persona és un món per descobrir.
I per poder descobrir, cal estar obertes, curioses i humils.

Mirar-nos com a professionals amb compassió

Això ho escric des de la meva pròpia experiència, perquè els anys (si t’atreveixes a observar-te) t’ensenyen molt sobre les teves pròpies conductes com a psicòloga.

La seguretat i la confiança, quan no deixen espai per observar l’altre des de la compassió, poden fer malbé molts processos.
I ho dic des del cor, perquè és una cosa que pot passar fins i tot a la persona més treballada.

Totes tenim certes rigideses o prejudicis que neixen de les experiències viscudes a la nostra vida o a psicoteràpia amb diferents perfils de pacients, situacions o demandes.
Però la veritat és que cada procés és un món nou.

Potser molts mons comparteixen semblances, però mai són iguals. 🩵

L’objectiu d’una psicòloga compassiva és observar i conèixer amb empatia, obertura, flexibilitat i sensibilitat, per poder dur a terme accions compassives al llarg del procés.

Una invitació a la reflexió compartida

I quin és l’objectiu d’aquesta entrada?
Fer-nos reflexionar.

Perquè perfectes no ho serem mai.
I, per molt que millorem, sempre cometrem errors; perquè som humanes. 🫂

El propòsit d’aquest text és reflexionar juntes des de la compassió i compartir maneres d’entendre la psicoteràpia compassives, on l’aprenentatge, la humilitat i la presència siguin part essencial del camí.

I tu:

• Alguna vegada t’has quedat rígida amb una manera de pensar sobre un pacient?
• T’incomoda o t’allibera reconèixer que no ho saps tot?
• Has tingut alguna vegada una conversa o un conflicte que t’hagi fet veure les coses d’una altra manera?
• Et permetes aprendre mentre camines, sense voler tenir-ho tot clar des del principi?