Psicologia Compassiva

Durant molt temps, s’ha transmès, de manera explícita o implícita, que la psicòloga ha de ser una figura impecable, estable, inalterable. Una presència calmada que tot ho sap, que sempre està bé i que mai s’afecta. Un referent misteriós, regulat i impermeable.

I sí: la psicòloga és, i ha de ser, una figura reguladora.
Una base segura des d’on la pacient pot explorar i transformar-se.
Però hi ha una part de la història que gairebé no s’explica:

La psicòloga també és humana.
I també és vulnerable.

Parlar-ne no és un acte d’exposició innecessària.
Parlar-ne és un acte de responsabilitat professional.

Per què?
Perquè una teràpia deshumanitzada, rígida o freda no és un espai d’aferrament segur, i pot perpetuar patrons evitatius, distàncies artificials i desconexió emocional.

Quan atenem, també sentim

Mentre sostenim processos profunds, a dins nostre també passen coses:

• se’ns remouen històries,
• dubtem de les nostres capacitats,
• apareixen pors,
• ens afecta la manera com s’acaben els processos,
• i, de vegades, necessitem reparar igual que les pacients.

Això no ens fa menys professionals.
Ens fa humanes.

La vulnerabilitat de la psicòloga no és una càrrega per la pacient.
No implica desbordament, ni impulsivitat, ni esperar suport emocional.
Implica autenticitat continguda, responsabilitat i presència real.

La psicòloga també vincula i això és clau per la teràpia

Sovint es parla de com vincula la pacient, però gairebé mai de com vincula la psicòloga.
I el vincle terapèutic és, per definició, un vincle de dues bandes:

• amb límits,
• amb funcions diferenciades,
• amb direcció terapèutica,
• però vincle igualment.

Quan s’ignora això, passen dues coses igualment perjudicials:

1. S’idealitza la psicòloga com un ésser sense emocions

Això impedeix que la pacient entengui la seva pròpia capacitat d’impacte relacional.
Perpetua dinàmiques evitatives i desconnecta el procés de la realitat humana.

2. Es normalitza la fredor o la desimplicació

Hi ha psicòlogues que no fan seguiment, que semblen distants, que no mostren interès.
I això també fa mal.
Això també deixa marca.
Això també modela un vincle insegur.

Una teràpia sense vincle és una teràpia que difícilment transforma.

La vulnerabilitat no demana res a la pacient. Només construeix realitat.

És important deixar-ho cristal·lí: una psicòloga no espera res de la pacient que surti del seu rol.

No busca:

• consol,
• cures,
• suport emocional,
• validació,
• ni reciprocitat personal.

El que sí és necessari, i terapèutic, és el mínim de responsabilitat relacional que permet que el vincle existeixi de debò.

Això no vol dir fer de mare a la psicòloga.
Això vol dir entendre que el vincle existeix i que per sostenir-lo cal:

• avisar si no pots venir,
• expressar si alguna cosa t’ha fet mal,
• finalitzar el procés amb paraules,
• donar espai a la reparació,
• mantenir una presència mínima i coherent.

No perquè la psicòloga “ho necessiti emocionalment”, sinó perquè la teràpia ho necessita per ser teràpia.

Exemples que ho fan claríssim

Quan una pacient avisa amb temps d’una cancel·lació

La psicòloga no espera atencions; espera respecte pel temps, igual que ella respecta el de la pacient.
És una manera saludable d’aprendre límits i responsabilitat.

Quan una pacient diu que vol fer pausa o deixar la teràpia

La psicòloga no necessita ser triada.
Necessita poder tancar per modelar com finalitzar vincles d’una manera adulta i segura.

Quan hi ha un malentès i es pot parlar

No és per protegir la psicòloga, sinó per ensenyar a sostenir converses difícils, cosa que és part del tractament.

La teràpia no és neutral: és un vincle regulat que transforma

Una teràpia segura implica:

• autenticitat,
• límits clars,
• responsabilitat mútua,
• sensibilitat,
• i capacitat de reparar.

No volem una psicòloga robot.
No volem una psicòloga desbordada.
Volem una psicòloga humana i regulada, que utilitza la seva vulnerabilitat amb consciència, no com a demanda sinó com a eina.

I volem pacients que puguin relacionar-se amb aquest espai des de la responsabilitat mínima que permet crear una relació real: un refugi segur on aprendre a vincular-se d’una manera diferent de la que han après.

L’objectiu d’aquesta entrada

No és demanar res a les pacients.
No és exposar la vida privada de les psicòlogues.
No és diluir els límits necessaris.

L’objectiu és contribuir a una cultura terapèutica més humana, més segura i menys evitativa.
Una cultura que deixi enrere el mite de la psicòloga impermeable i també el model fred que perpetua la desconnexió.

Perquè si la teràpia és, en essència, un vincle… curar el vincle comença per humanitzar-lo.