Psicologia Compassiva

Quan estimar aquesta professió també fa por

Sempre he tingut por.
Por a no fer-ho bé.
Por a fer mal.
Por a no estar fent prou.
Por a poder fer-ho millor i no saber com.
Por de no aprofitar prou el temps.
És una por que crec que m’acompanyarà sempre.

I és una por que m’ha fet mal… Bé, no ella en si, sinó la manera com durant molt temps la vaig gestionar.

Durant anys vaig viure aquesta por com una amenaça cap a mi com a professional i com a persona. Una veu dura, exigent, que deia coses com:

• Si t’equivoques, ets mala professional.
• Si fas això, no serveixes per a aquesta feina.
• Si una pacient marxa, potser no ets bona psicòloga.

En un dels errors més greus que vaig viure, aquesta por, juntament amb la culpa, gairebé em va fer abandonar la meva vocació.

Encara avui, de vegades, em pregunto si realment soc bona professional. Si realment faig bé la meva feina. I a la mínima que, de vint pacients, una marxa, noto com apareix aquell vell impuls de fusionar-me amb el pensament: potser no soc bona psicòloga.

O millor dit: ho notava, fins fa no tant.
Perquè aquests últims anys he anat cultivant una altra relació amb aquesta por i amb aquesta inseguretat. Una relació més sana. No perfecta, però sí més amable i més conscient. Una relació que, almenys a mi, em permet continuar creixent, aprenent i nodrint la psicòloga que vull ser, i els valors que són nuclears per a mi.

Avui entenc la por d’una altra manera.
Entenc que tinc por perquè aquesta feina m’importa profundament.
Perquè l’estimo.
Perquè hi poso el cor.
I mentre sigui tan important, probablement sempre hi haurà por.

La por és una emoció que ens prepara per evitar amenaces

En el nostre cas, l’amenaça de no ser bones professionals.
De no poder fer una feina que estimem.
De fer mal a alguna pacient que respectem i cuidem profundament.

Mirada així, aquesta por no només deixa de ser enemiga, sinó que pot convertir-se en una aliada.

Quan avui m’equivoco, o penso que alguna cosa la podria haver fet millor, intento no castigar-me. Em dono espai. Amor. Tendresa.
I després em faig dues preguntes senzilles però profundes:

1. Què m’està dient aquest error?
2. Com puc aprendre d’això?

No amb l’objectiu d’arribar a ser la psicòloga perfecta (perquè això no existeix). Ni la psicòloga que mai s’equivoca, perquè tampoc seria possible, ni desitjable. Sinó amb la intenció de créixer, de fer-me responsable sense culpa, de sanar, i d’estar cada vegada més alineada amb qui realment vull ser i amb els valors que vull transmetre i plasmar en la meva feina:
en el vincle,
en la manera de treballar,
en la manera de cuidar.

Així, a poc a poc, he après a conviure millor amb aquesta por. A veure-la com l’expressió d’un desig profund d’aprendre, de créixer i de protegir una vocació que és molt preuada per a mi.

També he après una altra cosa important: quan aquesta por em domina, sovint no és perquè estigui fent alguna cosa malament, sinó perquè necessito parar.
Descansar.
Baixar el ritme.
Cuidar-me.

Per això avui sento que és profundament humà tenir por quan fas alguna cosa que t’importa. Si no t’importés, no t’ho qüestionaries. No t’hi revisaries. No hi posaries tanta consciència.

És com quan estimes molt algú: et fa por fer-li mal, t’importa el seu benestar, i si alguna vegada el fereixes, aquesta por et porta a reflexionar i a reparar.
No a castigar-te.
Sinó a créixer.
A entendre.
A evolucionar cap allò que estimes.

No crec que la por sigui un mal senyal en la nostra professió. Crec que pot ser una bona guia, sempre que no ens fusionem amb ella.

Potser no es tracta d’eliminar la por, sinó d’aprendre a escoltar-la amb compassió i caminar amb ella, sense que decideixi per nosaltres.

Si ets psicòloga i convius amb la por, la inseguretat o el dubte, vull dir-te una cosa: no estàs sola

Potser aquesta por no parla d’incompetència, sinó de compromís. De responsabilitat. D’amor per una professió que ens toca el cor.

Et convido a observar la teva por amb més curiositat i menys judici. A preguntar-te què et vol protegir. I a veure si, darrere d’ella, també hi ha un desig profund de fer bé, de cuidar i de créixer.

---

Si vols seguir reflexionant sobre aquests temes, al blog de Psicologia Compassiva comparteixo escrits honestos sobre la vivència interna de la professió, el vincle terapèutic i el camí cap a una pràctica més humana i compassiva.

🕊️ Pots subscriure’t al blog per rebre els nous articles i acompanyar aquest camí.