Psicologia Compassiva

Masclisme, respecte i el dret a no aguantar més

Hi ha un relat molt arrelat que diu que les dones som fortes.
Que podem amb tot. Que sabem sostenir, cuidar, regular, adaptar-nos.

I sí, moltes ho fem.
Però cal dir-ho clar: aquesta exigència constant també és una forma de violència.

El masclisme no sempre crida. Sovint invalida.

Avui escric com a psicòloga.
I també com a dona. I també com a empresària que està esgotada de defensar el seu espai davant d’un masclisme subtil, persistent i profundament desregulador.

Quan pensem en masclisme, moltes vegades imaginem formes explícites, agressives, fàcilment identificables.
Però el que més desgasta no sempre és el que crida més fort.

És el que no escolta.
El que minimitza.
El que invalida.
El que entra al teu espai sense permís.
El que decideix per sobre teu.
El que no cuida l’impacte de les seves accions.

En el meu dia a dia professional, m’estic trobant amb negocis colindants, veïns propietaris i advocats (homes) que no dialoguen, no respecten i no assumeixen cap responsabilitat pel dany que generen.
I no és un fet puntual.
És un patró.

Un patró que et fa dubtar de tu mateixa.
Que et fa justificar-te.
Que et fa gastar energia defensant allò que hauria de ser evident: el dret a un espai digne i segur.

Quan el context també fereix

Com a psicòloga, sé que no tot el malestar ve de dins.
El cos és savi.
El sistema nerviós respon a l’amenaça, a la invasió, a la manca de seguretat.

I el que estic vivint no és neutre: és un assetjament silenciós, sostingut en el temps, que impacta directament en la meva regulació, en la meva salut emocional i en la meva feina clínica.

He creat un projecte terapèutic des de l’amor, la cura i el respecte profund.
I veure com això és vulnerat a causa de la invalidació, falta d’empatia i respecte per part d’uns homes del meu entorn, em remou a parts iguals: com a professional, com a dona i com a persona amb valors clars.

El preu invisible: anul·lar sessions, anul·lar-se una mica

Hi ha una part d’aquesta experiència que costa molt d’explicar: he hagut d’anul·lar sessions terapèutiques perquè no podia garantir un entorn mínimament segur.

Permetre’m això ha estat duríssim.

Perquè a les psicòlogues ens costa posar-nos al centre. Ens han entrenat per sostenir, no per aturar. Per cuidar, no per protegir-nos.

I aquí apareix una altra capa de violència: la idea que hem d’aguantar-ho tot, encara que el cost sigui altíssim.

La vulnerabilitat també és política

Mostrar vulnerabilitat sent psicòloga no és fàcil. Però és necessari.

Perquè trenca el mite de la professional invulnerable.
Perquè posa paraules al que moltes viuen en silenci.
Perquè diu clarament que el problema no és la falta de recursos interns, sinó un entorn que agredeix.

I aquí cal dir-ho amb responsabilitat: soc una dona blanca, cis, amb formació i recursos.

I tot i així, això em desregula, em desgasta i em fereix.

No vull ni imaginar com és per a altres dones en situacions molt més precàries, amb menys veu, menys privilegis, menys suport i menys marge de maniobra.

El suport quan ets dona en el món dels negocis

Un dels cops més dolorosos d’aquest procés és adonar-me que no m’estic sentint sostinguda pels homes en el món dels negocis.
No des del respecte, no des de l’aliança, no des del reconeixement.

Al contrari: he sentit soledat, confrontació i una lluita constant per fer-me escoltar.

I això també cal dir-ho.
Perquè el silenci protegeix el sistema.
I posar límits també és una forma de cura col·lectiva.

Dir prou també és cuidar

Aquest text no és un atac. És una crida.

Una crida contra el masclisme normalitzat.
Contra la falta de respecte.
Contra l’exigència que les dones sostinguem espais, vincles i negocis a qualsevol preu sense «molestar», posar límits ni protegir la nostra pau i el nostre espai.

Cuidar no és aguantar.
Sostenir no és anul·lar-se.
I la compassió no pot existir sense justícia.

Escric perquè crec en una psicologia que mira el context.
En una pràctica que protegeix els límits.
En un món on cap dona hagi de defensar sola allò sa, respectuós i que ha creat amb tant d’amor.

I també escric per mi.
Per recordar-me que no he de sostenir-ho tot.