Psicologia Compassiva

En psicoteràpia hi ha una diferència que pot semblar petita, però que per nosaltres és fonamental: no és el mateix no tenir control sobre una persona que no tenir responsabilitat dins del seu procés terapèutic.

Les psicòlogues no controlem els nostres pacients.

No podem decidir si continuaran venint a teràpia. No podem impedir que abandonin. No podem obligar-los a mantenir una determinada freqüència. No podem fer que estiguin preparats per aprofundir en alguna cosa que encara els resulta massa dolorosa. No podem decidir per ells si volen canviar. I tampoc hauríem de voler fer-ho.

La persona que tenim davant continua sent autònoma. Té dret a decidir què vol fer amb el seu procés, fins i tot quan la seva decisió no coincideix amb el que nosaltres, clínicament, consideraríem més adequat.

Però respectar aquesta autonomia no significa retirar-nos de la nostra responsabilitat com a terapeutes. I aquí és on apareix una diferència important.

“El pacient fa el que vol” no sempre és el final de la reflexió

Imaginem una persona que arriba a teràpia perquè sent que no connecta amb les seves emocions, evita el malestar i té dificultats per sostenir determinades experiències internes.

1. Comencem a treballar.
2. Al cap d’un temps està una mica més regulada. Han disminuït alguns símptomes. Comença a trobar-se millor.
3. I aleshores diu: “Crec que ara ja vindré una vegada cada dos mesos.”

Evidentment, pot fer-ho. Però com a terapeutes podem preguntar-nos alguna cosa abans de respondre simplement “perfecte”: Què significa aquest espaiament dins d’aquest procés concret?

Potser és exactament el que necessita. Potser el procés està entrant en una fase diferent i té sentit reduir-ne la freqüència.

Però també podria estar passant una altra cosa.

• ¿Podria ser que, just quan comença a apropar-se a continguts emocionalment més profunds, aparegui una necessitat d’allunyar-se?
• ¿Podria ser que sentir-se una mica millor activi el seu patró habitual de “ja està, no necessito ningú”?
• ¿Podria ser que espaiar les sessions sigui, en aquest cas concret, una nova expressió del mateix patró d’evitació que l’havia portat a teràpia?

No ho sabem. Però tenim la responsabilitat de fer-nos la pregunta.

El setting també és teràpia

De vegades parlem del setting com si fos simplement l’estructura externa de la teràpia: durada de les sessions, freqüència, cancel·lacions, horaris, pagaments… Però el setting és molt més que logística.

El setting sosté el procés terapèutic.

Dona continuïtat. Dona predictibilitat. Permet construir vincle. Ajuda a contenir. Marca un compromís compartit amb el procés. I, en determinats casos, el mateix setting pot convertir-se en material terapèutic.

Una persona pot tenir moltes dificultats per sostenir compromisos quan alguna cosa comença a importar-li.

Una altra pot desaparèixer quan se sent massa vista.

Una altra pot voler abandonar quan apareix frustració.

Una altra pot necessitar agradar tant a la terapeuta que diu que “tot està perfecte” mentre internament està desconnectada.

Una altra pot venir només quan està completament desbordada i desaparèixer quan recupera una mica d’estabilitat.

I una altra pot necessitar convertir cada sessió en una descàrrega emocional immediata perquè aturar-se a mirar què hi ha sota aquella urgència resulta molt més difícil.

El que passa amb el setting també ens explica coses de la persona.

Per això no sempre és clínicament neutre respondre automàticament a qualsevol moviment amb un “cap problema, com tu vulguis”.

Validar no significa dir que sí a tot

Aquesta distinció és especialment important des d’una psicologia compassiva.

Ser compassives no significa ser passives. No significa evitar qualsevol incomoditat. No significa no confrontar mai. I tampoc significa que qualsevol decisió del pacient hagi de ser validada sense explorar-la.

Podem entendre profundament per què una persona necessita allunyar-se i, al mateix temps, ajudar-la a mirar què està fent.
Podem dir: “Entenc perfectament que ara que et trobes millor et vingui de gust espaiar. I alhora hi ha una cosa que m’agradaria que miréssim abans de decidir-ho.” O: “Evidentment la decisió final és teva. Però clínicament jo no et recomanaria espaiar tant en aquest moment, i m’agradaria explicar-te per què.”

Això no és controlar. És ocupar el nostre lloc professional.

I què passa amb “venir a ventilar”?

Hi ha sessions en què necessitem ventilar.

Hi ha moments vitals en què una persona necessita arribar, deixar anar tot el que porta acumulat i trobar davant seu algú que pugui sostenir-ho.

Això també pot ser terapèutic.

El problema no és “ventilar”. La pregunta apareix quan això es converteix sistemàticament en tot el procés.

Si una persona arriba setmana rere setmana, explica què li ha passat, rep validació, se sent temporalment millor, torna a la seva vida i a la següent sessió repetim exactament el mateix circuit, potser convé preguntar-nos: Què estem fent terapèuticament amb això?

¿Estem ajudant aquesta persona a comprendre els patrons que hi ha sota el que explica?

¿Estem treballant recursos?

¿Estem connectant el que passa avui amb la seva història?

¿Estem ajudant-la a identificar què succeeix al seu cos, a les seves relacions o al seu sistema nerviós?

¿Estem construint noves formes de respondre?

¿O la teràpia s’ha convertit, sense adonar-nos-en, en un mecanisme de regulació externa que alleuja temporalment però no facilita transformació?

I encara una pregunta més incòmoda: ¿Hi ha alguna cosa nostra que està contribuint a mantenir aquesta dinàmica?

Perquè nosaltres també formem part del sistema

Aquesta és probablement una de les parts més difícils de la professió. No tot el que passa en teràpia és responsabilitat nostra. Però nosaltres també estem dins de la relació terapèutica.

Per això supervisem. Per això conceptualitzem casos. Per això revisem els processos. Per això ens preguntem què està passant quan una mateixa dificultat es repeteix amb molts pacients. No per culpabilitzar-nos. Sinó perquè assumir responsabilitat significa poder preguntar-nos: Quina part d’això no depèn de mi? I també: Quina part sí que puc revisar?

Potser descobrirem que no hi havia res diferent a fer.

Potser aquell pacient simplement no estava preparat.

Potser econòmicament no podia sostenir la freqüència.

Potser el seu moment vital requeria una altra cosa.

Potser decideix marxar encara que nosaltres hàgim treballat perfectament el tancament.

Tot això pot passar. Però hi ha una diferència enorme entre arribar a aquesta conclusió després d’haver revisat el procés i assumir-la automàticament sense fer-nos preguntes.

Confrontar també pot ser cuidar

A moltes terapeutes ens resulta més fàcil validar que confrontar. És comprensible. Som humanes. Podem sentir por de molestar el pacient, que se senti jutjat, que s’enfadi, que deixi la teràpia o que pensi que no l’entenem.

I, sense adonar-nos-en, aquesta incomoditat nostra també pot entrar a consulta.

Potser acceptem un espaiament que clínicament no veiem clar.

Potser no assenyalem una evitació.

Potser deixem passar una ruptura del setting.

Potser permetem durant mesos una dinàmica que sabem que no està ajudant.

No perquè no ens importi. De vegades, precisament, perquè ens importa tant el vincle que ens costa arriscar-nos a generar-hi tensió.

Però una relació terapèutica segura no és aquella en què mai passa res incòmode. És aquella en què també podem posar paraules a allò difícil sense retirar afecte, respecte ni seguretat.

Podem confrontar amb compassió. Podem posar límits amb calidesa. Podem sostenir una discrepància sense imposar. Podem dir: “No et puc obligar a continuar venint. Però abans que prenguis aquesta decisió, crec que seria important que miréssim juntes si el que està passant aquí té alguna relació amb allò que precisament estem treballant.”

I després el pacient decidirà.

La responsabilitat acaba on comença el control

Aquesta és probablement la frontera que més ens importa.

La nostra responsabilitat és observar, conceptualitzar, preguntar, assenyalar, psicoeducar, proposar, confrontar quan sigui necessari, revisar el setting, supervisar-nos i reconèixer també quan alguna cosa no està funcionant.

Però després hi ha una frontera. El pacient pot dir que no. Pot decidir espaiar. Pot decidir continuar exactament igual. Pot decidir abandonar. Pot decidir que aquest no és el seu moment. I fins i tot pot prendre una decisió que nosaltres considerem poc beneficiosa.

Aquesta part ja no ens pertany.

La psicoteràpia no consisteix a aconseguir que una persona faci allò que nosaltres creiem que li convé. Però tampoc consisteix a mirar passivament qualsevol moviment del pacient i pensar: “És la seva decisió; jo no hi tinc res a veure.”

Entre el control i la passivitat hi ha un lloc molt més interessant. És el lloc de la responsabilitat terapèutica.

Un lloc des d’on podem dir: “No puc decidir per tu. Però sí que em responsabilitzo de mirar amb tu què està passant.”

I potser això és també una de les formes més profundes de compassió. 💜